Hipòtesis

Es difícil estar en contra de les teories de Francesc Espinet i Manuel Tresserras.  L'extensió i profunditat amb la que analitzen la gènesi de la societat de masses a Catalunya, et deixa molt poc marge de moviments, poques esquerdes per on atacar. De fet, està tant ben lligat, que estem completament d'acord amb la tesis central. És clar, fins que no es demostri el contrari, que la gènesi de la societat de masses Catalana esdevé durant l'etapa 1888 - 1939. Desprès d'analitzar la situació socioeconòmica, hi ha tres punts clau per comprendre i sostenir aquesta teoria:

- Comunicació: la etapa descrita compren el moment en que es desenvolupen gran part dels mitjans de comunicació. Entenem per mitjans de comunicació no només els diaris, revistes o la ràdio, sinó totes les innovacions tecnològiques en el camp de la mobilitat. Alguns exemples són l'automòbil (1886), el desplegament de la xarxa de ferrocarrils, millores en les carreteres, l'arribada de l'electricitat o el telèfon. Tot plegat no només permet un desenvolupament econòmic i l'obertura de nous sectors industrials (millores tecnològiques), sinó una diferència en el temps de trànsit de persones pel territori català. Serà aquest trànsit de persones, segons Espinet, el que fonamentarà la circulació d'idees i cohesió cultural de la societat catalana. A més, 1881 serà el moment de fundació de la Vanguardia, que acompanyarà a molts altres mitjans escrits ja existents, en la tasca de difondre un ideari (polític, cultura, costums, moralitat) que fomentarà la cohesió social (homogeneïtzació). La comunicació (en la màxima amplitud que permet el terme) és la clau que permetrà la conformació d'una societat de comunicació (i cultura) de masses.

- El mirall cultural: La millora de les comunicacions no és només un fet intern al territori català o espanyol, sinó que s'estén també cap a Europa. És important destacar que la Barcelona del 1900 tenia més a veure amb París o Viena que amb Madrid. El fet que la societat catalana Burgesa (i no burgesa) s'emmirallés en les tendències europees marcarà un punt d'inflexió i augmentarà les diferències culturals entre Catalunya i Madrid. Aquestes diferències culturals es faran palpables amb la introducció d'estils arquitectònics (modernisme), corrents de pensament i maneres (cosmopolitisme i nacionalisme) que refermaran la renaixença Catalana alhora que inicien noves tendències. Aquestes diferències notables entre l'Espanya de la restauració i la Barcelona europeïtzada, arribaran al seu punt àlgid amb l'elecció de Barcelona com a seu de l'exposició universal l'any 1888 i altre cop l'any 1929. És aquesta exposició Universal la que reafirma el reconeixement de Barcelona dins l'eix europeu de ciutats industrialitzades, modernes i culturalment avançades. Un eix cultural-industrial que vertebra el continent tot recorrent les grans capitals, i que inclou Barcelona mentre oblida Madrid. Serà aquesta connexió amb Europa la que permetrà la introducció constant de millores tecnològiques a les fàbriques, però també serà la via d'injecció de les corrents sindicalistes, el pensament obrerista (consciència de classe) i els idearis polítics de caire anarquista i comunista. En definitiva, aquesta connexió és un punt molt important per entendre la creació d'una societat de masses no només a nivell català, sinó a escala Europea.

- Processos d'industrialització: Evidentment, res del que s'ha dit seria possible sense un procés d'industrialització. Aquesta tendència cap a una societat industrial serà la que iniciarà absolutament totes les sinèrgies culturals, polítiques i econòmiques de Catalunya. Sense la industrialització, no tindríem el traspàs de persones del camp a la ciutat que va permetre la circulació cultural. No seria possible la conformació del proletariat i tampoc la consolidació de la burgesia. Sense les industries tampoc caldria fer una defensa política dels interessos de Catalunya i per tant no existirien (o serien molt més escassos) els mitjans de comunicació escrits. No hi hauria connexió amb Europa.El canvi del model productiu i la tendència cap al sector secundari serà el fet diferencial entre Catalunya i la resta d'Espanya. No només entenem aquest procés industrial com un fet únic, no només ens quedem en una primera revolució industrial de caire cotoner, sinó que destaquem la constant renovació que permetrà a Catalunya ser capdavantera a Europa en la producció d'automòbils, avions, armes o locomotores. En resum, una siderúrgia avançada amb matèries primeres importades, gracies a l'accés marítim i la qualitat de la mà d'obra (qualificació) del territori Català. Serà també aquesta diversificació la que permetrà a Catalunya resistir les crisis del sector tèxtil i consolidar-se.

Per acabar, dir que la data de 1939 com a fi d'aquest procés te sentit, ja que el final de la guerra i la instauració del règim dictatorial de Franco significarà la fi de qualsevol projecte d'hegemonia econòmica a Catalunya. La pèrdua d'aquesta hegemonia serà encara molt més dramàtica en el territori de la cultura, el nacionalisme i els lligams europeistes, ja que l'aïllacionisme del règim va desconnectar el territori Català dels seus punts de referència.